Escriptora, viatgera, periodista, música, conferenciant!, pionera, engatjada, polèmica¿ Aurora Bertrana i Salazar és una de les figures més transversals de la Catalunya del segle xx que s'emmiralla, sense complexos, en el segle XXI. Sorts i dissorts es van arremolinar entorn d'una dona polifacètica que sentia la literatura com «una metzina ideològica, consubstancial». Malgrat les adversitats a què va haver d'enfrontar-se, es va llençar de ple a la joia de viure gràcies a un esperit inquiet, irreductible i tora de norma.

Filia de Prudenci Bertrana i Neus Salazar, va irrompre en les lletres catalanes amb articles a La Veu de Catalunya (1923) en què relatava les experiències com a estudianta de música a Ginebra. Amb tot, Paradisos oceànics (1930) -basat en els textos que enviava a la premsa des de la Polinèsia francesa (1926-1929}¿ va acabar de projectar-la en la cultura catalana de preguerra. En aquell moment va encarnar la imatge d'intel·lectual moderna, cosmopolita i progressista, interessada en la condició de la dona. Premsa, ràdio, conferències i participació activa en associacions i publicacions diverses van reforçar-la en l'espai públic i en el compromís amb la causa republicana. El 1936 va publicar El Marroc sensual i fanàtic, basal en les cròniques que enviava a La Publicitat centrades a investigar «l'anima» de les musulmanes. Si bé al principi el pare li va desaconsellar escriure com a mitja de vida, finalment van acabar col·laborant en la novel·la d'aventures L'illa perduda (1935).

El 1938 va veure's abocada a un exili dur: el marit suís, Denys Choffat, va passar al bàndol nacional i la família política li va girar l'esquena. Amb prou feines va guanyar-se la vida amb ocupacions precàries. Les amistats van aixoplugar-la, tant a Suïssa com a França. Tot i la manca de recursos i una salut fràgil, va donar suport als catalans dels camps de la Catalunya del Nord i va col·laborar en una missió humanitària a Étobon (Alta Savoia), un poble castigat per la Segona Guerra Mundial. <br>

 
El 1949 va aconseguir tornar a Catalunya, un país que no reconeixia i en què no va ser fàcil reubicar-se. Ella mateixa va qualificar aquell període «d'anys grisos», tant des del punt de vista personal com literari. Tot i així, no va decaure en l'escriptura i va publicar regularment. D'aquella etapa, cal destacar Entre dos silencis (1958) i Vent de grop ( 1967), que Francesc Rovira-Beleta va dur al cinema amb el títol La larga agonia de los peces fuera del agua (1970). La commemoració del centenari del naixement del pare, el 1967, i la instauració del premi de narrativa de Girona, que en du el nom, van redreçar-la en la presència pública. Instal·lada entre Barcelona i el Berguedà, va escriure Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), dos volums que van tancar un corpus nombrós, eclèctic i trilingüe (català, castellà, francès) d'una dona de múltiples cares i de vigència inqüestionable.