La forza del destino és una òpera de maduresa de Verdi. Estrenada quatre anys després d'Un ballo in maschera, moment molt especial de la seva producció, coincideix amb el gust de l'època per una mirada cap l'exotisme d'altres mons. Centrat en aquesta fascinació per la cultura espanyola, Verdi escriu Ernani (1844), Il trovatore (1853), Don Carlo (1867) i La forza del destino (1862).

L'acció s'inicia amb el somni de dos amants, Don Alvaro i Leonora, preparant-se per la fugida, però els dos amants són sorpresos pel pare de la jove. L'infortuni els perseguirà quan Don Alvaro, mentre llança les seves pistoles a terra, una es dispara involuntàriament i mata el pare: la fortuna és capritxosa i es riu del destí dels homes.

Només el talent de Verdi podia transformar un enrevessat argument, farcit de tòpics de l'escola romàntica espanyola, en una òpera que és la quinta essència del repertori italià del segle XIX i un autèntic miracle musical.

La forza és una adaptació de l'obra teatral Don Álvaro o la fuerza del sino, un drama en cinc jornades en prosa i vers d'Ángel María de Saavedra y Ramírez de Baquedano, duc de Rivas, estrenat al Teatro del Príncipe de Madrid el 1835. Verdi i Piave es van entusiasmar amb l'obra d'aquest curiós personatge, gran d'Espanya, el més famós dramaturg del seu temps, pintor i polític que fins i tot va arribar a ser president del govern durant dos dies l'any 1854; per completar el llibret, s'hi va incorporar una escena adaptada del Wallensteins Lager de Friedrich Schiller, un dels autors de capçalera de Giuseppe Verdi.

Verdi va viatjar a Sant Petersburg, capital de l'imperi rus en aquell moment, el desembre del 1861 per assistir a la première de la seva nova òpera, la qual es va haver de cancel·lar, tot i que es va estrenar finalment el mes de novembre de l'any següent al Teatre Bolxoi Kámenny (més tard, Mariisnky). Era el començament d'un anecdotari carregat de "mala sort" que ha restat associat per sempre a aquest títol verdià, també conegut com ¿la Innominable", una llegenda negra en oferir nombrosíssims problemes tant en l'àmbit de la producció i posada en escena com fins i tot morts reals sobre l'escenari. Un gran fresc italià ple de girs argumentals en què la maledicció del pare pesarà i ho eclipsarà tot. La Forza, igual que Rigoletto i Il Trovatore, també és una obra del seu temps.

El 1861, Verdi va acceptar convertir-se en diputat parlamentari per perseguir els seus ideals polítics. No obstant això, "Il Risorgimento" va ser més ambiciós del que volia Verdi, i el compositor va entrar en un cert escepticisme. Aquesta mateixa melangia/malenconia fosca impregna tota la partitura, on el motiu del destí es repeteix al llarg de la idea de la redempció. En aquesta coproducció entre l'Opéra de París i el Gran Teatre del Liceu, firmada per Jean-Claude Auvray, l'òpera es converteix en un lloc on els somnis es trenquen contra la paret de la realitat mentre emergeix una feble, però tòxica, cançó d'esperança. Un llenç immens per a aquesta òpera amb escenografia minimalista i plena de detalls romanticistes i una partitura que exigeix uns intèrprets sublims com Maria Agresta i Saioa Hernández per trobar tots els matisos de l'emoció de Leonora (des de l'alegria a través de la renúncia de l'últim cor trencat). Juntament amb aquestes, un repartiment amb Brian Jagde com a Don Alvaro, l'home a qui estima, i Artur Rucinski, Don Carlo, l'instrument fosc del seu destí.

La brillant direcció del mestre Nicola Luisotti serà una lliçó d'estil verdià aplicat a escenes de gran lirisme i refinament, alternades amb passatges còmics.