El TR3SC va abaixar el teló d’“El teatre per dins” a la gran casa del teatre català. La darrera sessió del cicle va comptar amb una visita al Teatre Nacional de Catalunya de la mà del seu coordinador artístic Ignasi Camprodon, que va explicar detalls del funcionament de l’equipament i tot tipus de curiositats, seguida d’una conversa amb el director artístic des del 2013, Xavier Albertí.

Albertí assegura que hi ha feines que no estan fetes a escala humana i la seva n’és una. “Hauries de tenir massa més mans, massa més peus, massa més caps... massa més de tot. Mai estàs satisfet de tot el que estàs fent perquè te n’adones de l’enorme dimensió d’aquest teatre i la seva responsabilitat”. Aquest sentiment conviu amb la convicció que té ‘quelcom a aportar’ al teatre català i que ho fa amb la ‘coherència’ amb què ha volgut regir sempre la seva trajectòria.

Defineix bromejant la figura del responsable de configurar la programació com la d’“aquell a qui li cauen sempre totes les garrotades” i assenyala les diferències entre els teatres de titularitat pública i privada, ja que el primer ha seguir les directrius del Departament de Cultura de la Generalitat lligades a les polítiques culturals nacionals.

El Nacional ha de ser un referent en diversos aspectes com ara establir i renovar el cànon del patrimoni escènic català, plantejar la innovació en les arts escèniques contemporànies, etc. “A diferències d’altres països, com per exemple París on hi ha cinc teatres nacionals i es reparteixen l’obligació de fer dramatúrgia contemporània, repertori, grans clàssics del segle XX..., aquí en toca fer-ho tot a nosaltres”, diu, i a trets generals apunta dues missions:

En primer lloc, crear una escola d’interpretació: uns paràmetres perquè hi hagi una convenció cultural que permeti la credibilitat dels actors i fixi el gust dels espectadors. I, en segon lloc, el deure de llegir els grans clàssics universals per no desconnectar-se de la tradició del cànon occidental i revisar el patrimoni propi, però també alimentar-se de la creació contemporània coneixent el que s’està escrivint de forma important al món i incentivar els autors catalans. 

Albertí –que ja té tancada la programació de la temporada 16/17 en què el TNC celebrarà els 20 anys– apunta que “la idea d’èxit per a un teatre públic ha de ser relativa i no necessàriament implica que porti molts espectadors”. D’altra banda, reflexiona que “aquest èxit no es pot preveure, sinó estaríem esponsoritzats i tindríem accions en borsa” i observa que “hi ha espectacles que no capten tots els espectadors que voldríem, però no per aquest motiu deixarem de fer un determinat tipus de teatre”. L’equilibri total del percentatge d’ocupació d’uns espectacles sobre uns altres permet incloure a la programació produccions que, d’altra manera, en caurien immediatament.

Li interessa conèixer al màxim el públic i, en aquest sentit, cada cop impulsen més estudis per comprendre’l, fidelitzar-lo i posar-se al seu servei. Bona prova d’aquesta aproximació és la campanya publicitària que els ha reportat el rècord històric d’abonats al teatre, passant dels 1.200 que tenien l’any passat als més de 4.000 actuals. “Contràriament al que es pensava, la forma de créixer és cuidar l’abonat”, afirma, una acció que acaba repercutint en l’hàbit d’anar al teatre i reverteix en altres equipaments i el consum cultural en el seu conjunt.

Entre les línies artístiques d’Abertí destaca el suport als dramaturgs contemporanis del país. Ja no està en marxa el T6, però, per compromís, en cap temporada hi ha menys de tres textos d’autors catalans actuals. A més a més, el TNC és pioner a l’Estat “tutoritzant” un autor i portant a escena la seva obra, seleccionada a través de la bústia de recepció de textos, on arriben una mitjana d’entre 100-150 obres.

També és rellevant la iniciativa dels epicentres o eixos temàtics per la qual es revisiten autors d’altres temps. Com que “exhumar un autor amb una única obra és d’un risc excessiu”, els recuperen amb diverses produccions, exposicions, conferències, edicions, etc. que afavoreixen restaurar les condicions de recepció del seu llegat com seria natural en una tradició no estroncada per la guerra civil i la dictadura.

Decidit el ventall de títols que vol programar, Albertí tria els directors que els poden materialitzar (que, al seu torn, conformaran autònomament l’equip artístic i tècnic). També és molt receptiu als projectes que li presenten els mateixos creadors. Atén a tothom qui li demana que li programi tal producció o dirigir tal altre espectacle i, en cas que no vegi adequat el text que li plantegen però li agradi la proposta, els suggereix una altra possibilitat ja que “a vegades les obres són bones, però no és el moment de fer-les perquè no il•luminaran aspectes del nostre dia a dia”. I aclareix: “El criteri del teatre català no el fa el Sr. Lluís Pasqual i Xavier Albertí en el cas dels teatres públics, el fan els excepcionals professionals que tenim i, per tant, una part molt important de la responsabilitat és delegar i reprimir el gust personal per fer que aquells creadors que tenen una força expressiva singular puguin fer allò que els interessa, agrada i senten que han de fer. Us asseguro que l’espectacle sempre serà molt millor si qui el dirigeix sent la necessitat de fer-lo que si li ha caigut o ‘toca’ perquè no té feina”.

Finalment remarca el rol del TNC com a centre de producció. Les coproduccions amb Temporada Alta, el Festival Grec i altres estructures que tenen la capacitat de fer gires amb els seus espectacles aporten dos tipus de fruits: donar feina al sector (aquesta temporada a 275 professionals no vinculats amb nòmina fixa a la casa) i retornar la inversió nacional fent circular els espectacles arreu del territori.

Per Núria Cañamares, periodista i col·laboradora de Recomana
Segueix les recomanacions clicant aquí