Pintar de blanc el Romea per convertir l’espai en un sanatori, crear tota l’escenografia a partir d’una cançó de l’espectacle, el naixement del famós vaixell de Mar i Cel (que encara conserva les veles originals!), vestits que no s’adapten a la mobilitat dels intèrprets, fotògrafs que s’obliden de retratar al detall l’escenografia...
Entre anècdotes i imatges dels decorats i vestuari ideats al llarg de més de 40 anys de professió (amb treballs com El Misantrop, El llibertí, Aloma, Les suplicants, Electra, etc.), la reconeguda escenògrafa Montse Amenós va desgranar què és i com entén la seva feina en la quarta sessió d’“El teatre per dins” del TR3SC. La xerrada va tenir lloc a l’Institut del Teatre de Barcelona. Concretament, a la planta -2, especialitzada en aquesta branca, per la qual cosa els assistents van tenir també l’oportunitat de veure de primera mà on i com es formen els futurs escenògrafs del país.
La mateixa Amenós va aprendre els fonaments escenogràfics a l’IT, si bé aleshores estava situat a Sant Pere Més Baix (mentre que les assignatures d’interpretació es cursaven a l’equipament del carrer Elisabets). Hi va anar a parar després de fer uns quants tombs; això sí, sempre enfocats cap a una disciplina artística. Primer pensava que faria Arquitectura, després va voler fer Belles Arts, però finalment va ser el Disseny Gràfic qui li va revelar allò que realment l’apassionaria. Aleshores ja feia teatre amb la companyia Roba Estesa amb espectacles de cabaret i teatre al carrer, però mai s’havia plantejat treballar en aquest sector. “Vaig tenir molta sort. Durant tot el temps que vaig ser a l’Institut del Teatre vaig tenir de mestre el Fabià Puigserver”. Més endavant, amb ‘Antaviana’, li va arribar, com a Dagoll Dagom, el punt d’inflexió cap a professionalització.
Per a ella, “la maqueta és el segell de l’escenògraf” i, assegura que, malgrat que a dia d’avui es treballa molt en 3D, és una eina que encara s’utilitza moltíssim arreu del món. “Sembla mentida! Té una part tècnica molt important”.
“L’escenografia és tot l’aspecte visual d’un espectacle”. Ras i curt. Així descriu Amenós el seu dia a dia. És a dir, des de decidir la tria i la disposició de l’espai, fins al disseny dels decorats i del vestuari. “Habitualment tot comença amb una proposta del director –tot i que actualment ve més del productor. Et presenten un text, una música, una òpera, un ballet o un espectacle de creació i tant hi ha els qui pràcticament t’expliquen com ho farien ells, com els qui encara no han pensat res. Els directors d’ara tenen més coneixements perquè han tingut una formació més completa... però tampoc diria que són més creatius. Sóc una gran defensora de la meva professió i considero que, en general, és bo treballar amb escenògrafs perquè, a part de creativa, aquesta feina és bastant especialitzada”.
Pel que fa al vestuari, consisteix en dibuixar els figurins, comprar la roba, triar els gèneres... I, si en el cas de l’escenografia, després es passa al taller de construcció; en el del vestuari, es passa al de confecció.
La feina del taller és, precisament, una de les tasques que més li agrada juntament amb l’arrencada d’un nou espectacle: “Quan engegues un projecte se t’activen un seguit de coses. Agafes el text i comences a imaginar. Et vénen les idees...”. L’altra cara de la moneda és quan les coses no surten com esperava ja sigui perquè no troba el que busca o per desacords: “Quan t’enfades amb un actor que no vol posar-se alguna cosa, o el director ha decidit suprimir quelcom, o l’il•luminador canvia el que has pensat... o quan al públic li agrada allò que trobes que és horrorós!”, riu. “Tenim un ego bastant gran, tot i que estem al darrere. A l’autor d’un text li toques una lletra i uiiii! Però a nosaltres... Per fer el vestit has creat un personatge al teu imaginari, l’has plasmat en un dibuix amb una intenció, etc. Llavors et diuen que aquell mocador que per tu dóna la sensació de persona curosa ‘els fa nosa’, i els mataries. M’agradaria que no em molestés tant, però el dia que no em molesti és que m'és igual”. Per això sempre analitza els actors el dia que fan la primera lectura ja que és bo conèixer com són i es belluguen.
Evidentment, un dels grans moments per un escenògraf és veure que tot allò que estava sobre paper (el simulacre), quadra. “La feina s’acaba a l’estrena... o després! Perquè, per exemple, el primer Mar i Cel és del 98 i encara hi estic enganxada per si hi ha una substitució o alguna cosa es fa malbé...”. Té claríssim quines són les aptituds d’un bon escenògraf i, entre elles, destaca que sigui una persona amb molta energia i treballadora: “Així com hi ha actors i directors mandrosos... No he conegut mai de la vida un escenògraf mandrós. No existeix, no podria ser”.
Afirma que la crisi del teatre ha fet un gran mal a l’escenografia, ja que hi ha hagut molt intrusisme i es reaprofiten vestits o materials d’altres produccions. Aquest és, de fet, un dels debats de la professió: “Quan acaba l’obra pot passar de tot. El vaixell de Mar i Cel el van conservar de forma miraculosa a les Drassanes. El TNC i el Lliure guarden el vestuari, però en companyies petites acaba... No vull ni saber-ho! És molt delicat aquest tema. D’una banda voldries que es reciclés, però d’una altra, per ètica, no està bé que s’aprofiti, de la mateixa manera que no copiem una música... Cobrem per fer una escenografia, però no per fer una reproducció. Ja es demana permís, però no hi ha drets d’autor”.
Finalment, Montse Amenós reflexiona que ha treballat més en espectacles clàssics que en contemporanis ja que aquests darrers donen poc marge als escenògrafs, figurinistes... Apunta, però, que “les projeccions han entrat a formar part totalment de l’escena” i que, després d’’Aloma’, la seva primera experiència potent per casar l’escenografia amb el món audiovisual, continua investigant per explotar-ho encara més. L’escenografia es reinventa?
per
COMPARTEIX