El món del rock, de la música i de la cultura en general va quedar orfe el passat 27 d’octubre, ara fa gairebé un any. Lou Reed, transgressora icona pop que va flirtejar des dels anys seixanta amb el pop psicodèlic a The Velvet Underground i després amb el glam, el rock d’autor i la poesia en una dilatada trajectòria en solitari, ens va deixar de forma sobtada. Feia molts anys dels seus excessos amb les drogues i de les seves festes interminables amb amistats perilloses com Mick Jagger o David Bowie.

Semblaven immortals, però no ho eren: eren cent per cent humans, com els protagonistes d’aquest tribut a la seva figura que ha irromput amb força en l’arrancada de la temporada del Teatre Romea i que recrea la història de Jim i Caroline, torturada i (malaltissament) enamorada parella protagonista de “Berlin”, disc de culte del músic. 

D’entrada, resulta valent que s’hagi triat un treball que no es compta entre els més populars de Reed. De fet, en el seu moment, va causar força incertesa i estupor, a més de suposar un absolut fracàs comercial. Reed venia de "Transformer" (1972), elèctric orgasme sonor d’enlluernador embolcall glam coproduït per Bowie; i "Berlin" (1973) era -és- un disc fosc i conceptual sobre una parella marginal on plana l’ombra de l’heroïna i el suïcidi. 

La ironia rau, com sol passar en aquests casos, en el fet que el disc va rebre un tardà i creixent reconeixement fins al punt de ser considerat, actualment, com un dels seus treballs més personals i brillants.

Una cosa similar sembla que passa amb part del públic d’aquest muntatge dirigit per Andrés Lima: qui desitgi veure un biopic de Reed que busqui en un altre lloc; hi ha força bibliografia, com pertoca a un artista de la seva talla. De la mateixa manera, qui esperi una història d’amor modèlica amb final feliç farcida dels grans èxits del cantant i compositor s’endurà un estrepitós desengany.

"Desde Berlín. Tributo a Lou Reed" genera angoixa, desconcert i malestar. En ella assistim a la desconstrucció de la relació (i la vida) de dos amants disfuncionals; una ciclotímia emocional expressada amb convicció per dos actors solvents, Pablo Derqui i Nathalie Poza, que aquí riuen, ploren, gesticulen, canten i toquen el piano i la guitarra.

Tot plegat exposat amb precisió en un escenari estàtic i amb un llit com a peça central, on la il·luminació i les notables projeccions juguen un paper cabdal: la irrupció del primer muntatge audiovisual amb "Lady Day" i la veu de Reed a tot volum és certament emocionant; també ho és la versió d'"A Perfect Day" cantada per Antony & The Johnsons en una delicada i exemplarment resolta escena de sexe.

Malgrat la misèria que ofega i incomoda l’espectador (justament el propòsit del text), el tràgic desenllaç deixa entreveure certa llum al final del túnel. I sortim de la sala amb un gust agredolç, anímicament fràgils però convençuts d’haver presenciat una proposta arriscada i diferent, potser incompresa per cert públic, com ho va ser en el seu moment Reed i el seu "Berlin".

Que aquesta translació a l’escenari coherent, transversal i respectuosa del llegat de Reed convidi als neòfits a endinsar-se en un disc com "Berlin" és, sens dubte, una gran notícia i un dels millors tributs al mestre. Molt probablement, n’estaria orgullós.

En cartell al Teatre Romea fins al 19 d'octubre. 
Entrades amb avantatge TR3SC fins al 5 d'octubre. Més info aquí

David Sabaté és Periodista i Social Media Manager del Club TR3SC
Twitter: @dsabate