Tot i les nombroses modulacions que aquest concepte de «família» ha anat vivint al llarg de la història de la Humanitat, avui dia la família és més que mai un espai essencial en la construcció de la nostra identitat pública i privada. Un espai reduït però d’una fascinant complexitat, on es poden manifestar les connexions més intenses i les transgressions més secretes que ens articulen com a col·lectivitat.

Interrogar-nos sobre la família en el món contemporani no suposa només entendre la pluralitat de models que defineixen aquest nucli de relacions interpersonals, sinó també replantejar-nos les tensions identitàries que posen de manifest les sensibilitats col·lectives del nostre temps.

En el gran teatre del món, la família és el primer escenari que ens posa a prova i alhora ens defineix com a membres de l’espècie humana, que des de temps immemorials ha trobat en aquest nucli social una de les bases més sòlides de la seva existència i de la seva supervivència.

Per això, la família és en definitiva un termòmetre extraordinàriament precís a l’hora de capturar la temperatura real de les transformacions que viu —o que creu viure— qualsevol època; transformacions demogràfiques i antropològiques, econòmiques i simbòliques, que de vegades només són aparents, mentre que altres vegades són veritablement convulses.

Ens agradaria, doncs, que les diferents mirades que proposen els espectacles de la temporada sobre la família ens convidessin a qüestionar-nos qui som i què volem des d’àmbits de reflexió diversos.

D’aquesta manera, la farsa política que Thomas Bernhard construeix a El President ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, tot oferint una despietada radiografia de la intimitat familiar d’una parella de dirigents amb aires dictatorials que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.

En canvi, El somni d’una nit d’estiu, la comèdia més popular de Shakespeare, és una de les més suggeridores aproximacions que ha ofert mai el teatre universal sobre la convivència ambivalent entre l’amor i el sexe, entre la família i el desig, que en el bosc extramurs dels somnis nocturns corren el risc de quedar atrapats entre els jocs endimoniats de les forces de la naturalesa, encara que aquests desordres només tinguin lloc en la realitat esmunyedissa dels somnis.

Així mateix, un text fonamental en la història del teatre occidental com No feu bromes amb l’amor, d’Alfred de Musset, és una peça clau per entendre l’evolució dramatúrgica amb què, al llarg dels segles, el teatre ha explorat la pulsió amorosa en els adolescents per entendre millor els conflictes derivats del xoc entre aquells impulsos íntims que qüestionaven les dinàmiques socials i aquelles estructures familiars que les organitzaven.

D’altra banda, les famílies no necessàriament han de ser sempre biològiques, com a L’art de la comèdia d’Eduardo De Filippo un dels més brillants homenatges que s’han fet mai a l’art del teatre (i a les tropes de comediants), i que planteja un debat que encara resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat, quan la cultura de masses s’ha esforçat per convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció col·lectiva al servei del Poder.

Pel que fa a Purga de Sofi Oksanen, en el contacte entre dues generacions separades per la realitat política, s’iniciarà un dolorós viatge de retrobament amb les arrels familiars, trencades per la violència stalinista i les diferents actituds de les víctimes respecte dels invasors, que potser ajudarà a tancar algunes de les ferides que no deixaran d’estar obertes mentre hi hagi identitats borroses que no sàpiguen com encaixar en una realitat que ha provat d’ocultar-les.

I finalment, per no citar més que alguns dels espectacles que tindrem en aquesta temporada 2014/2015, el ser o no ser del disgregat nucli familiar dels Bofill, a L’Hort de les Oliveres, amb un patrimoni amenaçat per màquines excavadores, i tropells de turistes opulents desitjosos d’instal·lar-hi segones i terceres residències, s’interrogarà sobre la decisió que ha de prendre en relació amb el patrimoni heretat, si és millor vendre-se’l o preservar-lo, i sobretot a quin preu —amb quin cost— està disposat a desprendre’s dels signes centrals de la seva identitat.

Xavier Albertí. Director artístic del TNC