Divendres passat, vaig anar al concert que tancava el sempre excel·lent Mas i Mas festival d’enguany. L’artista en qüestió era Aloe Blacc i com sempre em passa quan veig artistes de raça negra em faig la mateixa reflexió: Perquè tots els negres es mouen (i ballen) tan i tan bé? Perquè tenen aquests timbres de veu tan característics i inimitables? I sobretot... què estava fent jo, el dia que repartien el sentit del ritme?

Certament no ballen o canten. Es limiten a transformar el seu impuls en veu o moviment; en una cosa natural i sincopada. És un moviment líquid, orgànic, natural... Bebo Valdés em va dir una vegada, després d’un concert a Menorca (llegeixi‘s amb accent cubà): “No es que lo hagamos natural. Es que los negros somos una extensión de la tierra, Fíjate que tenemos el mismo color”.

Doncs segurament el mestre Bebo tingués tota la raó. La música d’arrel negre (folklore tribal a banda) neix als camps de cotó del Mississipí, neix a les esglésies, neix (també) com a bàlsam per fer els dies d’esclavatge una mica menys durs, neix de la necessitat de mantenir la fe, el sentiment de comunitat, l’ànim col·lectiu. Surt de la terra, de l’ànima, de la natura. És una manera fluïda de transformar una cosa natural en música.

En els propers mesos, a tot el país hi tenim nombroses mostres d’aquesta energia. Digui’s jazz, blues, gospel, pop... el que sigui, però facin-me cas, no perdin l’oportunitat d’anar a veure qualsevol concert del Festival de Jazz de Barcelona. Tenen molt per on triar (Wayne Shorter Quartet, John Legend, Kenny Barron & Dave Holland, Omar Sosa, i molts d’altres...)

A Girona no es donen de menys i també han preparat un curt, però equilibrat, festival de jazz

Tampoc s’haurien de deixar perdre el concert d’en Pharrel Williams. Sí. És un hit de radio fórmula, però té un talent que és innegable.

No cal dir que és obligada la visita a clubs com Jamboree, la Jazz Cava de Terrassa o el Sunset a Girona, per citar-ne només tres i si molt m’apuren, els diré que busquin a Internet els incomptables concerts que fa la Sara Pi, la Marina BBface o d’altres artistes de l’escena nacional que tot i tenir la pell clareta, treballen cada cop millor per convertir-se en caps de cartell.

Acabo amb una delicatessen acabada de sortir del forn: La versió que han fet a duet en Jamie Cullum i en Gregory Porter, del hit que en Bennie Benjamin va escriure per a la Nina Simone al 1964.

Si. És cert. Em deixo el Gospel. Ara es veu que està de moda, sobretot gràcies a un programa de la nostrada TV3 que ha catapultat a algunes formacions, però ja en parlarem un altre dia. Ara no em ve bé.

En Miquel Curanta és el director del Club TR3SC