Una de les grans novel·les de Virginia Woolf considerada un clàssic del segle XX puja a l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya fins al 4 de gener. 'Mrs. Dalloway' narra la vida d’una dona durant vint-i-quatre hores. Una dona de classe alta que, mentre prepara una festa pel seu marit, pensa en la seva vida, en qui és i qui ha deixat de ser pels altres. Blanca Portillo encarna a Clarissa Dalloway en un gran muntatge dirigit per Carme Portaceli i coproduït pel Teatre Español de Madrid y del KVS de Brussel·les. Hem pogut parlar amb la directora sobre la importància d’una obra com aquesta avui dia i la transcendència d’autores com Virginia Woolf.

"Vivim en un món que va cada cop més ràpid,
on no tenim temps ni per anar al teatre."

És interessant recuperar una obra tan particular, ja que en el món que vivim, un constant anar i venir, bombardejats per la informació i la sensació que hi ha una manca d’autodiscurs amb un mateix… personatges com Clarissa semblen els estranys però en realitat són els que més consciència tenen sobre ells mateixos…

Vivim en un món que va cada cop més ràpid, on no tenim temps d’aturar-nos, on no tenim temps ni per anar al teatre. En el món que estem vivint és important poder seguir anant al teatre perquè és el moment on tot s’atura i quan t’atures pots mirar i escoltar. Saps que encara pots actuar, reaccionar i que encara hi ha coses a fer, encara pots entendre els teus semblants i respirar amb els altres conciutadans i conciutadanes que estan a la sala. Tota aquella cosa conjunta i compartida és en aquests moments un fet importantíssim per sobreviure en un món tan hostil, tan difícil i tan deshumanitzat per nosaltres mateixos. No sentim compassió ni pena perquè veiem una imatge o una cosa tremenda i no sentim angoixa.

La consciència sobre un mateix és elemental. 'Mrs. Dallowa'y fa tota una reflexió sobre el que és la vida i sobre els principis que realment són els importants pels éssers humans, que són els que finalment compten a la vida. Dalloway és un personatge que ha passat fins a una edat per tantes i tantes coses que és capaç de dir: “Jo m’he adonat que a mi el que em passa és que... El que jo sento és... El que m’agradaria que em passes és això... Però tampoc és tant greu si no em passa...”. Tot és relatiu, meravellós i importantíssim.

D’altra banda hi ha Virginia Woolf, que és una poeta i escriptora meravellosa que diu les coses de forma poètica i això és molt bonic. És un plaer fer una cosa així, sobretot, perquè tinc la sensació que estem en un món on cada cop el nivell de tot és més baix. Mira els nostres polítics, si no saben ni parlar, són un zero en l’àmbit cultural. És una vergonya en general i des del teatre està bé poder pujar una mica el nivell.

El llenguatge és de reflexió a partir de preguntes que un mateix es fa, coses que es poden contestar o no, i que no se sap mai si són veritat. Com deia Peter Brook: “Hi ha la meva veritat, la teva veritat i la veritat”. Són preguntes que ens fem tots plegats i que necessitem entendre algun dia.

Quin va ser el motiu pel qual vas decidir fer aquesta adaptació?

Virginia Woolf és una dona que ha anat apareixent en els nostres escenaris més d’una vegada perquè és una figura importantíssima. Ella va inventar, suposo que també ho va aprendre una mica amb el James Joyce, però va idear aquella mena d’allau de consciència dels personatges en els quals, de cop i volta, és com si sabessin tant d’ells mateixos i de la vida que poden arribar a contestar-se coses que s’han preguntat sempre. A més era una lluitadora, una dona feminista i d’una intel·ligència i cultura tremenda.

És una novel·la narrada des de la consciència dels personatges, des de la perspectiva interior. Com ha sigut el procés d’adaptació al teatre?

Doncs no és fàcil fer una adaptació. Hem treballat moltíssim, hem fet i desfet moltes vegades. Es tracta, bàsicament, de saber reflectir i viure l’atmosfera que ella crea a l’obra. “Mrs. Dalloway” és una obra que passa després de la Primera Guerra Mundial. Nosaltres no estem en aquella  època però és veritat que estem vivint una mena de guerra.

L’adaptació ha consistit a agafar uns personatges que eren molt importants pel desenvolupament de la seva vida com la seva amiga Sally, el seu amor Peter Walsh, el seu marit - que hem fet que no surti perquè no hi és mai, és absent -, la seva filla i uns amics. Aquests amics arribem a ser nosaltres des del pati de butaques presents durant la seva festa, una d’aquelles festes que ella organitza perquè la gent visqui un moment màgic algun cop de la seva vida.

Clarissa Dalloway és un personatge molt complex per la reflexió que fa davant la vida i amb una gran intel·ligència emocional. Com ha sigut treballar amb la Blanca Portillo?

La Blanca és una grandíssima actriu, una dona que a la mínima que li demanes una cosa la fa i l’entén. Interiorment, és capaç de tenir tot el recorregut interior gràcies a la seva intel·ligència emocional i el seu coneixement. Quan li dónes una petita nota, immediatament, diu “d’acord” i la fa. Té aquesta facilitat de recurs. A més, és una dona d’avui dia amb una certa força i volia que l’actriu que encarnés a Mrs. Dalloway fos una dona més forta de l’habitual. Actualment, fins i tot les dones fortes que lluitem per la nostra llibertat i pels nostres drets, dignitat i visibilitat, també tenim un “Pepito Grillo” que t’està dient a les orelles: “Sigues bona, no t’enfadis, siguis estupenda però no deixis a la teva filla una estona, no t’enfadis...”. Tenim aquesta mena de cosa espantosa que t’està tota l’estona murmurant a l’orella contínuament i la Blanca també ho té. Així i tot, no li ha impedit tenir una gran llibertat interior. Crec que la Virginia fa una cosa molt bonica quan comença a escriure sobre Mrs. Dalloway durant les primeres vint pàgines, intenta fotre’s una mica d’ella però de cop Mrs. Dalloway la guanya.

L’obra es va estrenar a Madrid en el Teatro Español, com va ser la rebuda del públic?

Des que vaig començar a gestionar el Teatro Español fins al final que, com ja sabeu, aquesta temporada m’ha fet fora l’Ajuntament de Madrid - però la programació segueix sent la meva -  , la rebuda ha sigut impressionant. L’assistència del públic ha sigut una allau. “Mrs. Dalloway” ha tingut el 98% d’aforament tenint en compte que és una sala gran de 735 butaques - de les quals unes 50 o 60 són de visibilitat reduïda i, malgrat tot, es venien -. El cas de Mrs. Dalloway ha sigut brutal. Realment ha tingut una rebuda de públic extraordinària; estic molt contenta perquè és Virginia Woolf i perquè hem fet una feina determinada.

Com heu dissenyat i organitzat l’espai escènic en una obra on els personatges han de representar el flux de consciència, les seves inquietuds?

Jo no treballo mai amb realisme, mai de la vida. Si treballo en un espai realista, que ho he fet però poc, és per treballar-ho d’una manera determinada. L’obra es desenvolupa en un espai que prepara una festa però és un espai buit que omplim, com la vida, minut a minut. En aquest espai hi ha un lloc on seu habitualment Mrs. Dalloway però també hi van passant la resta de personatges. És la manera de fer teatre que he seguit tota la vida, és a dir, simultaniejar coses, que els fets passin al mateix temps, que no hi hagi un espai per cada un dels personatges, que es barregin, que tothom estigui a l’escenari sempre, que hi hagi música...

Per acabar… una obra que parla sobre feminisme, entre altres temes, basada en una autora, protagonitzada per Blanca Portillo i dirigida per tu. Què els hi diries a les joves d’avui dia que volen emprendre en les seves carreres però se senten petites en un món governat majoritàriament per homes?

És molt important el que diu la Virginia de tenir consciència d’elles mateixes. Han d’acceptar el què els hi passa i han de saber el perquè. Hi ha una societat de vint-i-un segles d’història darrere nostre, parlant-nos a l’orella i forçant-nos a ser d’una manera determinada, marcant-nos un comportament que potser moltes vegades ens queda lluny. Sobretot, hem d’estar molt atentes al masclisme i a la violència perquè de vegades no tenen cara de violència i de masclisme però ho són. Per primer cop al món no estem soles, estem juntes. Tota la vida els pobres no han pogut ser solidaris perquè s’havien de matar per un tros de pa però en aquests moments ja no és el mateix. Estem juntes.

Aquí podeu veure l'spot del TNC sobre l'obra.