El gener, malgrat que comencem a saltar-nos els bons propòsits i s’ha de superar la mandra de desmuntar l’arbre, també és època de teatre fins i tot mirant amb cura el preu de les entrades, que segurament hem gastat més del que pensàvem. Estem de sort, ja que els Reis ens han portat novament ‘Blanca Desvelada’ a l’Espai Brossa, el teatre amagat al Born, a un preu irresistible. Una de les millors obres que mai he vist i en veig moltes, moltes –cadascú té la seva dèria- i de les que més he repetit. El fenomen Blanca, basat en el boca orella, fa que cada any exhaureixi, així que afanyeu-vos.

Blanca és un allau d’emocions de la mà d’una actriu sublim. Alejandra Jiménez-Cascón representa, és, els 12 personatges del text, que amb subtils transformacions ens transmeten tendresa, drama, ira o comèdia; tot flueix en una perfecta coreografia interpretativa i oblides que només ella està a l’escenari. Una història que va directa a l’ànima, sobre el perdó, amb perles d’humor, gran direcció, disseny de so impecable i una il·luminació acurada al mil·límetre, tan tènue a la presó com radiant en un assolellat pati andalús. Per mi, imprescindible per a tot amant del teatre. I mires de cua d’ull i veus que la persona de la butaca del costat està rient i plorant, descobrint aquesta Blanca Desvelada. I sents enveja de no poder veure-la amb ulls de primera vegada. Aprofiteu els que pugueu.

Un dels papers previs de l’Alejandra va ser al ‘Lorca eran todos’ de Rubianes. Doncs a Lorca el trobem, i no l’hauríem de deixar escapar, al ‘Romancero Gitano’ del Romea, amb dos mestres del teatre, Núria Espert i Lluís Pasqual. Deia Lorxa que ‘El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana’. I aquí és ben bé així. És més que uns simple, perdoneu-me l’adjectiu, lectura del poemari. Doncs no. Espert ens acompanya quan es fa de nit, amb la mort present i la lluna allitant-nos. Amb una naturalitat que és un monument a què vol dir interpretar, on cada vers està ple d’emoció i veritat. Molt més que recitar.

I per riure de valent, abans no marxi, ‘Pel davant i pel darrera’. En aquesta comèdia boja i efectiva veiem una companyia maldestre representant una obra igualment dolenta (davant) i com els embolics, bons i mal rollos…. entre bambolines (darrere) acaben impactant a la fictícia representació, cada cop més caòtica, plena d’humor slapstick, sense treva. La comicitat també ve per alguns hilarants estereotips al límit: l’explosiva i pèssima actriu, l’actor del mètode… i aquí és on s’agreix l’entrega absoluta de l’elenc amb noms més que contrastats com Lluís Villanueva (Caïm i Abel), Miquel Sitjà (Cloaca), Laia Alsina (Akelarre)…

I fidel a la paraula donada, avui cap menció de teatre musical.

Hebert Parodi, soci 72.000.