Al pot (escènic) petit...

La darrera vegada que compartia aquelles propostes escèniques que més m’atrapen cada poques setmanes, deia que podíem trobar grans propostes a preus molt ajustats. És el cas, novament, d’una obra petita en la forma i immensa en el fons, de les que poden passar desapercebudes. 'Mirta en espera' a la Sala Fènix al Raval és la tendresa feta espera, emotiva i propera, és esperar que arribi la felicitat just quan acabes d’ensopegar. Mirta, actriu sense èxit, (des)espera asseguda -literalment- l’arribada d’un representant que doni una empenta a la seva carrera i a la seva vida amorosa, si pot ser. Ángela Palacios ('Sólo creo en el fuego'), actriu i dramaturga, ens fa riure molt, ens fa sentir com si coneguéssim la Mirta de sempre, o encara millor, la voldríem acompanyar per sempre i, al mateix temps, ens fa de mirall. Fem alguna cosa més que esperar que tot encaixi com en un conte amb final feliç? I tot això, gens ensucrat i amb multitud de recursos, ens pintarà, perdoneu el tòpic, un somriure a la cara que no s’esvairà quan s’encenguin els llums.

Apel·lant a altres emocions, recordo que una vegada, fent cua a un teatre, va passar un dels actors, que em tenia vist per haver repetit i molt (això és el Hebert espectador, suposo) una obra on ell també hi actuava i on no calia gaire esforç com a espectador. Em va advertir: “Ojo, que això és droga dura”. Doncs això, 'Vespres de la beata verge' a l’Espai Brossa del Born -amb excel·lent cafeteria, per cert-, no és de les fàcils. Però Déu n’hi do si paga la pena. Una interpretació magistral d’Oriol Genís ('Qué fue de Andrés Villarosa?') per a una redempció catàrtica. El text d’Antonio Tarantino (que no ens confongui el cognom) és dens, cert, però dirigit i interpretat d’una manera que no importa per moments el significat literal de les paraules sinó què transmeten, què amaguen, si són memòria real o creada per fer més fàcil la càrrega de la tragèdia d’un are que espera per poder recollir el cadàver del seu fill, que s’ha suïcidat. Sense melodrama però sense amagar ni un bri de dolor, entra fins el moll de l’os i et buida. Ah! Quan entrem hi ha un actor que JA està interpretant, així que deixem de xerrar, mòbils… i contemplem aquell dolor mut a punt de trencar-se.

I per tornar als somriures, admeto que sense ser el meu estil d’humor preferit, he passat una molt bona estona al comiat (o potser no, ves a saber) del Tricicle a 'Hits'. La connexió que aconsegueixen és total, ajudada per un punt de nostàlgia, i tot i que trobem a faltar alguns dels números/sketchs o com es diguin més coneguts, és impossible no riure de valent.

I vaja, avui no ha caigut cap musical. A la propera, espero poder compartir com ha anat 'A Chorus Line'.

Hebert, soci 72.000