A “El bon lladre”, l’actor Josep Julien ens convida a entrar a les sales adjacents del Teatre Romea i seure amb ell al bar del mateix teatre, talment fos un pub irlandès, per compartir, entre generosos glops de whisky, la seva història. L’obra, exponent del “teatre de proximitat”, ens captiva ben aviat pel to acollidor i la melancolia que desprèn el seu discurs.

I, de cop, talment ens trobéssim enmig d’alguns dels episodis de la novel·la capotiana “A sang freda”, ens veiem arrossegats per les accions d’un aprenent de gàngster, ingenu i seductor, matusser i maldestre, que es dedica a complir els encàrrecs que li encomanen i que es veu implicat en un seguit d’històries cada cop més rocambolesques, que el superen.

A voltes amb un ritme trepidant, a voltes amb una sensualitat pausada, assistim de la mà de Josep Julien al viatge als inferns d’un personatge que sembla no creure’s que li hagi pogut passar una cosa semblant. I mentre se’ns van desgranant les peripècies, l’actor ens va robant la mirada i ens va, gradualment, hipnotitzant, tot fent-nos partícips del vertigen del relat. I, com a bon lladre, ens reté la mirada a un metre de distància, de “fit a fit” com diu ell, i ens la buida i se l’emporta cap a la voràgine de fets que ens va explicant.

Els recursos expressius que és capaç de desplegar Josep Julien al llarg del seu relat són excepcionals. Des de l’extensió càlida d’una síl·laba arrossegada més del compte quan recorda tendrament el seu amor platònic, per no dir platúnic, una tal Greta, fins a l’aire sorneguer que destil·la amb la ganyota d’una galta que sembla inflar-se sovint en mitja rialla quan ens vol fer creure que és perspicaç i astut (i nosaltres en pensem el contrari), passant pel quequeig captivador i la gesticulació menfotista quan sembla que vulgui justificar-se del segrest inesperat en què sense voler es troba immers.

Tant de bo “El bon lladre”, de Connor McPherson, pugui gaudir d’una segona i tercera oportunitat a les nostres sales!

Marc Lluch
soci 007285