Malgrat la situació d’ofec econòmic que pateix la indústria audiovisual catalana, la salut creativa del cinema català aconsegueix treure de les profunditats de la precarietat econòmica obres de gran qualitat. Necessitem diners, però no ens falta talent. I així ha quedat palès a la 12ena edició dels Premis Gaudí, que aquest any han posat en valor 2 films audaços i innovadors, de sensible mirada d’autor, allunyats dels clixés de la  indústria més pesant: ‘La hija de un ladrón’, un descarnat retrat social sobre la paternitat, de Belén Funes, guanyadora del premi a Millor pel·lícula en llengua no catalana, Millor direcció i Millor guió; i ‘Els dies que vindran’, una crònica naturalista sobre els dubtes i dilemes d’una parella davant l’embaràs, de Carlos Marques-Marcet, guanyadora del premi a Millor pel·lícula, Millor muntatge i Millor protagonista femenina per a María Rodríguez Soto.

El Gaudí a Millor protagonista masculí va caure a Karra Elejalde per la seva interpretació de Miguel de Unamuno a ‘Mientras dure la guerra’, desbancant així l’admirable interpretació de futur pare de David Verdaguer a ‘Els dies que vindran’. Laia Marull, Gaudí a la Millor actriu secundària, va permetre que ‘La innocència’, l’òpera prima de Lucía Alemany, no se n’anés amb les mans buides. Un emocionadíssim Enric Auquer va recollir el Gaudí a Millor actor secundari per ‘Quien a hierro mata’, un dolç preludi a la seva nominació a Millor actor revelació als Goya.  

Com que la situació no ha millorat, el discurs d’Isona Passola va seguir la mateixa direcció que en gales anteriors, lamentant la situació econòmica del cinema català (“Hem tocat fons”) i exigint als polítics que es prenguin mesures per augmentar els pressupostos assignats a la cultura: “Facin els deures. Les xifres actuals, i més en comparació amb Europa, són vergonyoses”.

A l’hora de la veritat, lluny de la paritat

Tot i que aquesta edició era la més paritària en les nominacions, la paritat es va trencar en el moment de desvetllar els premis... Els oficis amb més tradició masculina han seguit el mateix camí de sempre: el Gaudí al Millor So va ser per a Sergio Bürmann i Marc Orts per ‘Dolor y gloria’; els efectes visuals per a Mario Campoy, Irene Río i Iñaki Madariaga per ‘El Hoyo’; la Millor direcció de producció per a Oriol Maymó per ‘Quien a Hierro mata’; i el Gaudí a la Millor música original per a Pau Vallvé per la banda sonora de ‘La vida sense la Sara Amat’.

Segell Dagoll Dagom

Si la màgia va ser el leitmotiv de la cerimònia de l’any passat, en aquesta edició ha sigut l’univers Dagoll Dagom el que ha estat darrera d’una gala molt musical que ha volgut posar en valor el poder del cinema com a via d’escapament d’una realitat que no ens agrada.

Anna Moliner, presentadora de la gala i actriu d’extensa trajectòria teatral, va obrir la gran festa amb la cançó ‘M’agrada més el cine que la realitat’, que va donar el tret de sortida a una cerimònia plena de moments irrepetibles com l’actuació d’Albert Pla interpretant el seu clàssic escatològic ‘La sequia’, o el discurs del cineasta Francesc Betriu, que va rebre el premi d’honor a mans de Lluís Homar.