Si em punxen no em treuen sang. Així em vaig quedar en assistir a la representació teatral de la tercera part de la trilogia sobre la identitat catalana, de Jordi Casanovas. Us explico el per què. La meva ment i el meu cor van fer un salt en el temps i vaig pensar: “l'argument d'aquesta obra sembla ben bé un encàrrec que jo li hagués fet a l'autor, tot relatant-li la història i les biografies de la meva pròpia família materna.” Amb algunes diferències, esclar, com per exemple que la meva mare és la gran de tres germanes i a “Vilafranca, un dinar de Festa Major” són dues noies i un noi.

L'argument principal l’obra no és especialment innovador sinó al contrari. L'obra ens explica la relació d'una família formada pels pares, tres fills i algunes nétes on tots els sentiments hi tenen cabuda, tant si són bons com dolents. Però l'obra es centra, en gran part, en la relació d'interessos econòmics -propietats familiars, diners, vendes, herències- que tothom sap que són un dels principals cavalls de batalla de les famílies.

Després d'haver vist la representació i haver plorat (tot sigui dit), el meu dubte és: l'atzar ha fet que la meva família quedi tan retratada en aquesta obra perquè Jordi Casanovas ha creat una magnífica representació de la realitat? O és que de famílies com la meva aquest país n'està ple? Ai las! No cal ni dir que l'excel·lent treball de tots els seus actors -constantment dur- fa que l'espectador entri de ple en l'obra, rient i plorant, convertint el teatre, actors i espectadors en un tot.

Per Maria Romaní
Sòcia 049081