Aquest divendres 31 d'octubre, coincidint amb la Nit de Halloween (no podem imaginar una data més oportuna), s'estrena "Rec 4", el capítol final de la saga de terror espanyola més internacional i exitosa. Aprofitant la presència del seu director, Jaume Balagueró, a la preestrena TR3SC de dimecres passat, i després de sobreviure a una allau de fans i zombis, aconseguim fer un cafè i conversar amb el realitzador. Aquest n'és el resultat.  

David Sabaté (Club TR3SC): Han estat set anys treballant en la saga de “Rec” i ara es tanca tot un cicle. Si després d’una novel·la o pel·lícula diuen que l’autor es queda buit, després de tota una saga, et sens més orfe o més descansat?
Jaume Balagueró: “Em quedo descansat, però sí que hi ha una certa nostàlgia, perquè ha estat una aventura, com bé dius, de set anys; una mena de un joc que he compartit, primer, amb el Paco Plaza, que ha estat el coartífex de tot això, i amb un equip enorme de gent que són tots amics. És clar, ara, al veure que tot s’acaba, no pots evitar sentir nostàlgia. Però no hi ha una sensació de buidor perquè, de fet, una de les raons per les quals hem decidit tancar aquí aquesta saga és perquè estem plens d’històries per explicar i de coses que tenim moltes ganes de fer. Per tant, aquesta sensació d’orfendat no hi és”.  

A “Rec 4” hi ha més acció que mai. Fer aquesta hibridació entre terror i acció era una intenció que tenies clara des del principi?
“Sí. De fet, una de les motivacions que hem tingut sempre quan ens enfrontàvem a un nou capítol de la saga ha estat fer una cosa completament diferent. Ens agradava la idea que cada pel·lícula fos una lent amb la qual es mira el gènere, però d’una manera diferent. La primera era una pel·lícula de por pura i subjectiva; la segona multiplicava els punts de vista per continuar éssent un pel·lícula de por amb una mica d’acció; la tercera era gairebé una comèdia d'horror paròdica i romàntica. Ara volíem provar una cosa completament nova i per aquest final de festa hem volgut fer una muntanya russa que és un thriller, una pel·lícula d’acció, d’aventures i d’horror, però, sobretot, un gran divertiment. La seva vocació és divertir i mesclar en un còctel tot el que ha anat sortint durant aquests set anys de 'Rec' més altres coses que ens agraden”.

En aquesta entrega torna Manuela Velasco i el seu personatge d’Àngela Vidal, que reapareix transformada i endurida, com la tinent Ripley d'Alien o la Sarah Connor de Terminator en les seqüeles de les seves respectives sagues. Has tingut aquests referents en ment?
“Hem tingut en ment tots els referents que parlen d’això, que són aquests però també molts més. Parlem de la dona vulnerable que, per obligació, va curtint-se fins a transformar-se en una bèstia capaç de lluitar pel que sigui. Això, per mi, reflecteix la naturalesa de totes les dones. És una cosa que em fascina i per això, en totes les meves pel·lícules, siguin de ‘Rec’ o no, el personatge principal és una dona. Algú capaç de passar sense cap problema, suposo que per raons lligades a la maternitat, de la vulnerabilitat a la màquina de matar. També hi ha un aspecte més metàforic o simbòlic que a mi m'agrada molt: el moment en què el personatge d'Ángela Vidal es treu la camisa i torna a aparèixer amb aquella samarreta mítica, com en les dues primeres parts de la saga, ve a dir-nos ‘compte tots aquells que sortiu a la pel·lícula, aquí només hi ha una protagonista que sóc i sempre he estat jo, i vinc a repartir el que calgui”.    

Has dit recentment que tota la saga és una celebració del gènere fantàstic i de terror. A mi, personalment, el vaixell m’ha recordat força a la nau Nostromo d’“Alien, el octavo pasajero”, fins i tot (compte: spoiler) pel compte enrera del desenllaç...
“Això és un gran homenatge a la nau Nostromo i a la primera Alien, evidentment, però també a moltes altres pel·lícules. Hi ha un altre gran referent del qual gairebé ningú en parla però que per mi és molt important com és ‘Das Boot’, de Wolfgang Petersen, una pel·lícula bèl·lica llegendària i opressiva, de principis dels vuitanta, que passava íntegrament dins d’un submarí”.  

“La cosa” també...
“Evidentment. O ‘Hidden (Oculto)’, aquella pel·lícula en què sortia una mena de cuc que s’endinsava per la boca en el cos de les persones".

Amb temes com el de l’ebola o el de l’anomenada droga caníbal, l’actualitat, tristament, sembla haver-se confabulat perquè pel·lícules com “Rec 4” provoquin encara més por...
“Pot ser, però és clar, aquests pandèmies reals les associem a altres pandèmies que ja hem superat i ja sabem una mica fins on poden arribar. Tot i això, és una de les grans pors que tenim. La nostra saga parla d’una pandèmia però ho fa des del punt de vista de la fantasia i l’entreteniment, crec que són coses molt diferents. Si aquest brot mundial d’ebola s’hagués produït fa dos anys coincidint amb una pel·lícula com ‘Contagio’, de Steven Soderbergh, que parlava justament d’això, llavors sí que podríem dir: ‘ui, a aquest li anirà molt bé. O molt malament’. Però a ‘Rec 4’ hi ha uns infectats bojos que van a per tu, que és una cosa ben diferent”.

En les entrevistes de les dues primeres parts de ‘Rec’, recordo que deies que l’equip, en especial els actors, passaven por de veritat i que fins i tot no sabien què passaria a continuació. Al conèixer-vos més tots, s’ha perdut alguna cosa d’aquell factor sorpresa i d’aquell sentiment inicial?
“Sí, principalment per la manera de treballar. Les dues primeres parts es van rodar amb càmeres subjectives en temps real i això ens permetia jugar amb els actors, que no sabessin ben bé què passaria a continuació i que puguessin reaccionar espontàniament a qualsevol ensurt o imprevist. No es podia tallar cap presa, els vam dir: ‘no tallarem mai, encara que caigueu, us haureu d’aixecar’. Però les dues darreres parts, en aquest sentit, són pel·lícules més convencionals i, per tant, aquest joc no hi és. En alguns moments sí que hem pogut introduir alguns elements pertorbadors per als actors, però no com en les dues primeres parts”.   

No els heu torturat tant...
“Els hem torturat d’una altra manera. Aquesta és una pel·lícula molt física, d’una acció frenètica i els actors han patit bastant. Rodar en un vaixell així ha estat molt dur”.

Ets un expert en provocar por i inquietut amb les teves pel·lícules. Però, què li fa por a Jaume Balagueró?
“A mi em fan por coses que no són cinematogràfiques: em fa por la mort, la dels altres, no la meva; el dolor dels altres; la violència. Coses que fan por a molta gent.

I alguna vegada has sentit por de les coses que expliques?
De les coses que jo explico no, però hi ha coses que són molts instintives. He pogut estar a casa sol i, en un moment donat, sentir un soroll no reconeixible o no identificable a casa meva, que evidentment ha estat natural, però m’he hagut d’aixecar i he sentit por i he pensat ‘i si ha entrat algú?’. O quan vivia sol, anar i veure que no hi ha ningú i apagar el llum, tornar a l’habitació i, de sobte, sentir una pressió terrorífica darrera meu. Són coses naturals, crec”.  

I quina pel·lícula que recordis, que hagis vist de petit o d’adult, t’ha fet més por o t’ha provocat més malsons?
“La que més por m’ha provocat... no et sabria dir. Però hi ha una recent, que vaig veure fa uns cinc anys, que es deia ‘Wolf Creek’ i que em va fer molta por perquè vaig estimar els personatges, me’ls vaig creure i quan aquests començaven a patir, no m’agradava que patissin”.

“Rec 4” ha inaugurat l’última edició del Festival de Cinema de Sitges. De fet, gairebé totes les teves pel·lícules han passat per Sitges. Creus que sense el festival, el gènere de terror fet a Catalunya i a Espanya gaudiria de la mateixa salut? Ha estat una cantera de professionals i autors de gènere?
“Jo crec que sí, molts dels directors que hem acabat fent cinema de gènere ens hem format allà, ens hem educat, d’alguna manera, i hem desenvolupat la nostra passió pel gènere a Sitges”.

Per a alguns, la teva pel·lícula més terrorífica és “O.T.”, i no perquè les altres no facin por. Què els diries?
“(Riu) Va ser un encàrrec que vam acceptar perquè ens va semblar una proposta molt interessant: un documental sobre la gira d’un grup de participants en un programa que era un fenomen social en aquell moment. Era una cosa molt documentable i molt interessant. I a nosaltres ens encanta la pel·lícula que vam fer. Era un producte vistós i lluminós per als fans, però crec que també vam fer una pel·lícula crepuscular, una reflexió sobre la fama i la felicitat”.

T’atreviries, algun dia, a dirigir una comèdia?
“M’atreviria, sí, perquè sóc molt covard i insegur però m’acabo atrevint a tot, tot i que no estic segur de si sortiria bé (riu). No, sincerament, crec que podria fer una bona comèdia romàntica, per què no?

Ja per acabar, aquest any sembla que hi ha un bon equilibri entre qualitat i booms de taquilla en el cinema espanyol: “Ocho apellidos vascos”, “El niño”, “La isla mínima”, “Magical Girl”, “Torrente 5”... Com ho veus, com a part de la indústria i els creadors?
“Han coincidit diverses bones pel·lícules que han donat molts diners i s’han produït uns quants fenòmens més enllà del fenomen ‘Torrente’, que sempre es produeix i que és l’equivalent a ‘Dos tontos muy tontos’ que tenim aquí, no sé per què a Hollywood la tenen en compte i nosaltres no. També hi ha hagut un boom insòlit com el de ‘Ocho apellidos vascos’ i grans èxits, més previsibles, com el de ‘El niño’. Tot plegat fa que estiguem vivint probablement el millor any de la història del cinema espanyol. M’agradaria que això continués, però no n’estic segur. Tant de bo continuï”.

David Sabaté és Periodista i Community Manager del Club TR3SC
A Twitter: @davidsabate